Orígens de la Renovació Carismàtica a Barcelona

Testimoni d'Isabel Gelabert &nbsp&nbsp | &nbsp&nbsp els incicis
En el mes de febrer de 1973, el matrimoni José-Luís i Enriqueta Caminero (que coneixíem dels Equips de Matrimoni), ens convidaren a casa seva a un grup de pregària carismàtica, amb pregària de lloança i càntics que ells havien conegut a Colòmbia, i deien que havien canviat la seva vida amb una nova experiència de Deu. Estaven esperant el P. Manuel Casanova que també havia tingut la mateixa experiència a la Índia. <br></br> El meu marit patia la malaltia d’esclerosi múltiple que se li havia manifestat als 33 anys, l’any 1964. <br></br> Quan aquest matrimoni ens invitaren a casa seva, el meu marit RAFAEL JUNCÀ, ja es trobava assegut en cadira de rodes, cosa que no va ser cap dificultat perquè ells s’oferiren molt amablement per venir-nos a buscar ja que les nostres cases eren properes. <br></br> El primer dia que hi vàrem assistir hi havia un grup petit que pregava amb els braços alçats, cantant, llegit la Paraula de Déu... Tots estaven contents. En fi, una pregària que mai havíem conegut...<FONT SIZE=3; color=black><em><strong>(clica sobre el títol per desplegar tota la lectura)</em></strong></FONT> <br> <br>

En el mes de febrer de 1973, el matrimoni José-Luís i Enriqueta Caminero (que coneixíem dels Equips de Matrimoni), ens convidaren a casa seva a un grup de pregària carismàtica, amb pregària de lloança i càntics que ells havien conegut a Colòmbia, i deien que havien canviat la seva vida amb una nova experiència de Deu. Estaven esperant el P. Manuel Casanova que també havia tingut la mateixa experiència a la Índia.

El meu marit patia la malaltia d’esclerosi múltiple que se li havia manifestat als 33 anys, l’any 1964.

Quan aquest matrimoni ens invitaren a casa seva, el meu marit RAFAEL JUNCÀ, ja es trobava assegut en cadira de rodes, cosa que no va ser cap dificultat perquè ells s’oferiren molt amablement per venir-nos a buscar ja que les nostres cases eren properes.

El primer dia que hi vàrem assistir hi havia un grup petit que pregava amb els braços alçats, cantant, llegit la Paraula de Déu … Tots estaven contents. En fi, una pregària que mai havíem conegut i diferent de tot.

En tornar a casa ho comentàrem amb el meu marit i vàrem veure que hi havia alguna cosa molt especial en aquest grup.

Va ser el primer grup que es va formar a Espanya!

He estat fidel a la pregària de la Renovació des d’aquest any 1973 i crec que sóc dels pocs que deuen quedar dels seus inicis: Glòria al Senyor!

Què ha passat des de llavors? Puc dir-vos que el Senyor sempre es manifesta en el dolor i sofriment dels homes quan el deixem entrar en la nostra vida, i llavors Ells fa meravelles.

La nostra primera experiència va ser en un petit recés celebrat en el Tibidabo (Barcelona), per primera vegada a Espanya. (Encara no s’havia estès la Renovació). Va ser una cosa molt senzilla, sense Seminari, però hi vàrem anar amb el cor obert a Ell.

L’endemà, em vaig despertar amb un goig i alegria immensos, que encara em dura després de 42 anys.
Alliberament total de la malaltia del meu marit i llum en la interpretació de la Paraula de Déu.

L’any 1974 vàrem celebrar la primera Pasqua a casa dels pares del matrimoni Caminero, a Llavaneres, amb els Manén (Pere i Antònia), Albó (Jordi i Conxa), Massé (Armand i Mercedes), Giuseppe, Pere Rich, etc… Durant molts anys vàrem passar la Pasqua a casa dels Manén, en Palau de Plegamans.

Aquestes Pasqües les recordo amb molt d’afecte per l’acolliment tan amorós del matrimoni Manén, la fraternitat de tots els germans i sobretot, els actes litúrgics de la Setmana Santa.

L’any 1975 la Renovació Carismàtica ja s’havia estès per alguns llocs d’Espanya i es celebrà en la Pentecosta el primer Congrés Mundial, amb 10.000 persones, a Roma, en l’esplanada de les catacumbes de St. Calixto.

El grup de Barcelona va ser potser el més nombrós. Els sacerdots Manuel Casanova, Josep Rius, Luís Martín, etc., els matrimonis Caminero, Albó, Cots, Juncà, Merche Massé, en fi, una experiència inoblidable.

També inoblidables les homilies a les Eucaristies, 10.000 persones lloant el Senyor, l’ambient d’amor amb persones de tot arreu, la trobada amb el Papa en la Basílica de St. Pere. Vàrem esperar una hora perquè arribés i durant aquest temps les 10.000 persones pregàvem en silenci, i també fent intercessió per persones que ens ho demanaven.

L’any 1976 va haver a Lourdes una trobada carismàtica amb els malalts, uns 100 (o més) sacerdots i moltes persones de grups diferents.

Durant l’Eucaristia en la Basílica i en la nit de Pentecosta, va ser tan forta la presència del Senyor que jo plorava de felicitat i deia al Senyor que si no guaria el meu marit, per a mi era més important el que Ell m’estava donant que el seu guariment. GLÒRIA AL SENYOR!

En dos recessos de guariment als que vàrem assistir amb el meu marit, assegut ja en cadira de rodes, van marcar molt fortament la nostra vida.

– El primer va ser en el Col·legi de Sta. Isabel (Avinguda de Sarrià), l’any 1982 aproximadament. Va ser la primera pregària de guariment que es va fer a Barcelona. Amb el meu marit ens havíem preparat molt amb pregària per aquest moment, perquè creiem que si el Senyor ho volia podia guarir en Rafael, però NO va ser així. I com a dos pollets escaldats, ens posarem a dormir sense fer cap comentari. Però durant la nit, va ocórrer quelcom meravellós: El Senyor em va fer sentir que ens havia donat una cosa millor que el guariment físic, que era el fruit de l’Esperit: Gl. 5, 22-23.

– El segon va ser un recés al Tibidabo amb el P. Marcelino Iragui. Amb el matrimoni Ramon Costa i Ascensió Zaldívar el vàrem recollir de l’aeroport i li vàrem demanar que pregués pel Rafael, cosa a la qual va accedir. Després de sopar, estant ja el meu marit al llit, el P. Marcelino amb mi i el matrimoni Costa vàrem pregar pel seu guariment físic. Aquella nit el Senyor em va fer sentir molt clarament que no el guaria perquè es manifestés la seva gloria en nosaltres … i crec que així va ser realment.

L’any 1983 es va celebrar una trobada ecumènica internacional carismàtica a Estrasburg. Allà vaig experimentar un dolor molt profund en veure com el Senyor s’estava manifestant tot el seu poder en el seu poble que el lloava amb tanta força i que alhora estàvem separats. Però l’Eucaristia de l’últim dia en l’estadi esportiu, 25.000 persones, va ser com si Jesús ens parlés a tots amb la seva gran misericòrdia, fent-nos sentir el seu gran AMOR.

I acabo dient, tal com he començat, que tot i el sofriment i dolor durant els 25 anys de la malaltia del meu marit, només em resta dir Gràcies Senyor per haver-te manifestat en les nostres vides, alliberant-nos i estimant-nos tant!



Testimoni de Ma Rosa Vergés &nbsp&nbsp | &nbsp&nbsp 1974 - 1975
Any 1974-1975. El matrimoni Català grans amics de sempre, varen venir a casa. El meu marit estava malalt terminal i tot sovint venien a visitar-nos. Venien d’un recés diferent, extraordinari i ens explicaren la impressió que els havia fet. La Maria estava radiant, havia rebut l’efusió en l’Esperit. No sabia el que li passava... el Josep només somreia i deia “tot és molt estrany” Aquella visita per a nosaltres va ser un bàlsam que anava amarant el nostre ser curull de dolor... el meu marit va morir al cap de poc de la seva visita. <br></br> Al 19 de març de 1974 va ser el primer contacte amb la Renovació Carismàtica, en el carrer Modolell 42, seu dels Operaris Diocesans. El lloc no m’era desconegut ja que també hi acollien grups de matrimonis i nosaltres en formaven part. <br></br> Acompanyada dels Català vaig anar a la pregària. Era un dimarts al carrer Modolell. Pugem al primer pis i entrem a una habitació petita on veig una persona asseguda al terra. Un altra, una noia adulta però jove amb unes faldilles llargues fins els peus que anava d’una banda a l’altra... <FONT SIZE=3; color=black><em><strong>(clica sobre el títol per desplegar tota la lectura)</em></strong></FONT> <br> <br>

Any 1974-1975. El matrimoni Català grans amics de sempre, varen venir a casa. El meu marit estava malalt terminal i tot sovint venien a visitar-nos. Venien d’un recés diferent, extraordinari i ens explicaren la impressió que els havia fet. La Maria estava radiant, havia rebut l’efusió en l’Esperit. No sabia el que li passava… el Josep només somreia i deia “tot és molt estrany” Aquella visita per a nosaltres va ser un bàlsam que anava amarant el nostre ser curull de dolor… el meu marit va morir al cap de poc de la seva visita.

Al 19 de març de 1974 va ser el primer contacte amb la Renovació Carismàtica, en el carrer Modolell 42, seu dels Operaris Diocesans. El lloc no m’era desconegut ja que també hi acollien grups de matrimonis i nosaltres en formaven part.

Acompanyada dels Català vaig anar a la pregària. Era un dimarts al carrer Modolell. Pugem al primer pis i entrem a una habitació petita on veig una persona asseguda al terra. Un altra, una noia adulta però jove amb unes faldilles llargues fins els peus que anava d’una banda a l’altra, dient noms de persones que devien esperar… altres assegudes amb cadires i amb cares de circumstàncies, no devien veure res clar, però no era la primera vegada, devia haver-hi alguna cosa que els atreia, vaig pensar, (això d’estar asseguts al terra, ara no és res però llavors era com a mínim estrany). Comença la reunió, van haver-hi presentacions . Resulta que l’assegut a terra era el P. Manel Casanova, jesuïta que feia poc que havia vingut de l’Índia on havia conegut la Renovació Carismàtica. La de les faldilles era l’Enriqueta Caminero que amb el seu marit José Luís van ser els que van portar la Renovació a Barcelona i que ells havien conegut a Colòmbia i a Mèxic; el P. Luís Martín que feia poc que l’havien destinat a Barcelona amb cara una mica d’espantat, Antonia i Pere Manén, la Gna Palmira, els Herrero, l’Arturo…i d’altres que no recordo, aquests van ser els que em van cridar l’atenció pels seus posats i expressió. No entenia res, però m’hi sentia bé. A les acaballes de la pregària l’Enriqueta diu: “els qui vulguin rebre l’efusió ara pregarem per a ells, la Gna Palmira diu “ Mirad ya soy mayor y quiero aprovechar la oportunidad que se me presenta” i el Josep Català també. És van atansar a unes cadires posades al mig del cercle i va començar la pregària…i quina pregària més viva! Tot eren ulls, les oïdes ben obertes…i els hi van imposar les mans, una altra nova per a mi…al acabar la pregària uns s’abraçaven, d’altres ploraven…semblava de goig…poca cosa vaig entendre, però a l’altra setmana hi vaig tornar.

A finals de març, quan feia pocs dies que havia tingut el primer contacte, i de la pregària encara no n’havia tingut temps de digerir el que havia experimentat. va venir al grup Costa Deir. La xerrada que va donar va ser: “Primera iniciació col•lectiva a la pregària en llengües…” quina emoció, tenia dintre meu quelcom de sorpresa, acollint el que no entenia, però que tot i sense entendre anava seguint-ho tot, allò que se’ns anava dient i acceptant els dubtes que em venien…la presència del Senyor era molt forta i suavitzava tot aquell aldarull dintre meu.

A l’abril del 1974 es presenten a Barcelona un grup d’América, es deien “ Hombres de negocio del Evangelio completo” i va ser a Modolell on sabien que començava un grup, era un grup nombrós. Eren una colla d’homes i dones, matrimonis i havia també un nadó. Ens van parlar de l’Esperit Sant i de com els havia canviat les seves vides. Parlaven amb una gran força amb un gran poder de comunicació, que si la pregària, llengües, profecia…i un munt de temes que desconeixia i de com el Senyor els havia enviat a Barcelona a donar testimoni. Estaven allotjats a l’hotel Majèstic. En acabar la pregària ens van convocar a aquest Hotel per poder-nos donar els ensenyaments que tenien preparats. Així va ser com, durant unes quantes tardes vaig anar a l’hotel Majèstic amb una gran il•lusió, sense saber com acabaria tot allò. Tot ho tenien molt ben preparat… ens van reunir primer tots junts i ens van presentar com serien aquestes trobades a base de tallers, i en les que ens donarien les ensenyances bàsiques de la Renovació: Efusió de l’Esperit, Jesús, Bíblia, Lloança, Profecia, Llengües…és difícil expressar el que sentia en aquells moments, però sí el goig i l’alegria per entreveure o intuir la novetat de l’Esperit Sant a la meva vida i que la Pentecosta era una realitat en el temps que vivia.

Ens van recomanar que si després de l’efusió de l’Esperit sentíem la necessitat de fer algun curs de Bíblia, que el féssim, que no deixéssim passar la crida del Senyor. També ens van recomanar amb insistència que llegíssim quatre vegades seguides l’Evangeli de Joan, desprès els Sinòptics, Mateu, Marc, Lluc, i els Fets dels Apòstols. Un cop llegits podríem començar l’Antic Testament. Ens van dir que no tinguéssim por als carismes, que estiguéssim molt oberts, sobretot a escoltar en el temps de pregària als germans i també en el nostre interior perquè el Senyor parla.

En un dia de pregària amb el grup americà, una bona colla vam rebre l’Efusió de l’Esperit. Érem molts, ens imposaven les mans els germans que teníem més a prop, i l’Esperit ens va inundar… llàgrimes, goig, alegria, ens abraçàvem i una presència de perdó, misericòrdia, bondat… Tots els que hi érem, vivíem uns moments que no oblidaríem mai més. Recordo l’Adelaida al meu costat… .

Aquell dia és va fer tot clar. L’endemà de rebre l’efusió tot era nou, veia que tot havia canviat…vaig començar a caminar per un nou camí, més ben dit ,el mateix camí però renovat per la gràcia de l’Esperit del Senyor. Han passat 41 any i el tinc present com el primer dia. “ Aquí caic i allà m’aixeco” he anat vivint tots aquests anys, el Senyor al meu costat sempre, en moments fàcils i en difícils, “és el baluard on m’emparo, és el lloc on em sento segur” Al.leluia!

Al grup se li va posar per nom “Àgape”. Van sorgir servidors als quals segons el carismes s’anaven donant els serveis. Aviat va córrer la veu i gent dels pobles i ciutats veïnes venien al grup…Manresa, Granollers, Igualada…el grup és va fer molt gran, i germans del grup aviat van anar per Espanya per donar a conèixer la novetat de l’Esperit Sant a les seves vides. Pel País Basc, i gairebé al mateix temps que Barcelona, també van rebre el mateix missatge, així que entre Barcelona i el país Basc la renovació es va escampar per tot el país.

Hi  havia molta activitat en el grup: Un recés cada mes. Venien conferenciants , americans, anglesos, francesos, els nostres P. Lluis Martín, Manel Casanova. Manel Ribes, Enriqueta i Luis Caminero… tots ells puntals de la Renovació i d’altres que van venir desprès. Trobades a casa dels Manén, Caminero, Quincoces…era un no parar. Els començaments de la Renovació van ser molt dinàmics, s’anava a totes amb una alegria contagiosa que feia que encara fos més gran.

No tot va ser fàcil al començament, però va servir per conèixer que som dèbils i que hem de deixar que el Senyor, amb la força del seu Esperit, anés construint el grup.

Un record molt especial per totes aquelles persones que em van ajudar a caminar per aquest camí d’amor, confiança , abandó…en especial el P. Luís Martín, P.Alejandro Balbás i la Gna. Palmira; els deia “els meus tres”. També pel P. Manel Ribes, el P. Manel Casanova i per tots els sacerdots que van passar pel grup i em van deixar la seva empremta. També pels matrimonis: Catalá, Caminero, Manén, Guillém, Massé, Juncá, Fuertes, Cots…i molts més, que en els inicis van ser miralls on podia copsar les meravelles del Senyor.

Fets importants, n’hi ha molts. Destacaria la Revista Koinonia, la gran tasca del P. Lluís ,tan important per la difusió de la Renovació i formació, i el III Congrés Internacional de la Renovació Carismàtica a Roma, l’any 1975. Unes frases del Papa Pau VI… La Iglesia y el mundo necesita más que nunca que el prodigio de Pentecostés se continúe en la historia… Nada necesita más nuestro mundo, cada vez más secularizado, que el testimonio de esta Renovación Espiritual…vemos que el Espíritu Santo suscita hoy en las regiones y en los medios más dispares…

Voldria dedicar un record a la meva mare. Un dia em diu “Voldria trobar el que tu has trobat ”. Al cap d’uns dies, del P. Manel Ribes, juntament amb uns germans del grup, la meva mare va rebre l’efusió de l’Esperit. Ella venia a les Assemblees, a Barcelona, Madrid , a recés, els estius a les trobades de Burgos, Estella, Aguarónnn… pregava la litúrgia de les hores, laudes i vespres i el seu llibre era la Bíblia. Era molt gran i podia donar la sensació que jo la portava a tot arreu, però no era així. Tenia un “bloquet” i escrivia coses del seu interès. L’agafo i trobo un escrit que diu així “A la teva vellesa no pensis en el pervíndre de la comunitat. Viu l’avui de Déu. Que la teva preocupació sigui només una cosa, viure l’Evangeli amb la comunitat, on has estat cridada, fins que descobreixi el teu Rostre”. I el signe Vicenta Brun.

S’ho deia a ella mateixa, però aquest “Viu l’avui de Déu” ha estat el” testament espiritual” que m’ha deixat la meva mare. Sigui aquí també, encara que pòstum, el seu testimoni.



Testimoni d'Armand Massé &nbsp&nbsp | &nbsp&nbsp 1974 - 2006
A finals de setembre de 1973, essent dels equips de matrimonis del Moviment Familiar Cristià, i  havent tornat ja d'estiuejar la meva estimada esposa Merche i les nenes, el matrimoni Juncà (la Isabel i en Rafael), ens instaren a anar un vespre a casa seva per escoltar el testimoni del matrimoni Caminero que havien conegut, a Amèrica (a Colòmbia i als Estats Units), uns grups de pregària que els havien canviat la vida. <br></br> El següent dimarts vàrem anar al grup de pregària que es feia a la residència dels sacerdots Operaris Diocesans del carrer Modolell (fins aleshores la reunió s’havia fet a casa dels Caminero). <br></br> Hi havia unes 12 o 15 persones: El pare Manel Casanova Sj, el pare Luís Martín OD, , els matrimonis Caminero (Enriqueta i José Luís), Juncà (Isabel i Rafael), Català (Maria i Josep), Manén (Josep i Antònia), l’Arturo (que va morir emmetzinat per bolets), un tal Lluís, crec que també hi havia el matrimoni Albó (Conxa i Jordi), la Merche i jo, i potser algú més que no recordo... <FONT SIZE=3; color=black><em><strong>(clica sobre el títol per desplegar tota la lectura)</em></strong></FONT> <br> <br>

A finals de setembre de 1973, essent dels equips de matrimonis del Moviment Familiar Cristià, i  havent tornat ja d’estiuejar la meva estimada esposa Merche i les nenes, el matrimoni Juncà (la Isabel i en Rafael), ens instaren a anar un vespre a casa seva per escoltar el testimoni del matrimoni Caminero que havien conegut, a Amèrica (a Colòmbia i als Estats Units), uns grups de pregària que els havien canviat la vida.

El següent dimarts vàrem anar al grup de pregària que es feia a la residència dels sacerdots Operaris Diocesans del carrer Modolell (fins aleshores la reunió s’havia fet a casa dels Caminero).

Hi havia unes 12 o 15 persones: El pare Manel Casanova Sj, el pare Luís Martín OD, , els matrimonis Caminero (Enriqueta i José Luís), Juncà (Isabel i Rafael), Català (Maria i Josep), Manén (Josep i Antònia), l’Arturo (que va morir emmetzinat per bolets), un tal Lluís, crec que també hi havia el matrimoni Albó (Conxa i Jordi), la Merche i jo, i potser algú més que no recordo.

D’antuvi m’hi vaig sentir molt a gust fins que el pare Casanova va iniciar una agafada i aixecada de mans que, essent jo l’últim de la U formada em vaig trobar amb la Merche que m’alçava la ma dreta; jo vaig mantenir la ma esquerre baixada i automàticament vaig baixar també la dreta que m’agafava la Merche. En aquell moment ella també ho va passar malament. No obstant el dimarts següent, i l’altre i l’altre i l’altre… hi seguírem anant i així fins avui…

El cap de setmana del 12 i 13 de Gener de 1974 es va organitzar una trobada a la casa de la Sagrada Família, a la carretera de Vallvidrera, a Sant Cugat. Al vespre se’ns va anunciar, al matrimoni Català, als Albó i a nosaltres, que l’endemà rebríem el bateig de l’Esperit Sant. Em va caure com una dutxa freda; aleshores vaig anar a trobar el Pare Manel i li vaig dir que jo no em sentia preparat i que tenia por. Sí, por, perquè acabàvem de viure aquells últims anys unes desgràcies molt fortes de gent molt entregada al Senyor: El matrimoni que era president del moviment Familiar Cristià a Catalunya acabava de “perdre” un fill de uns 10 anys perquè un cotxe es va pujar a la vorera i se’l va endur per davant; en Jesús Pérez-Porro que era del matrimoni responsable del nostre equip es va encastar amb el seu cotxe a sota d’un camió. Ell va morir i el fill que anava amb ell va estar també a dos dits de la mort.

El Pare Manel, certament inspirat per l’Esperit Sant, em va fer veure les coses de manera diferent. Més o menys em va dir: “Et comprenc molt bé però veuràs: Déu, que ho sap tot, ha estat preparant aquestes persones perquè el dia en què això passés no s’enfonsessin i no l’abandonessin a Ell, que ja havia entrat profundament en la seva vida”.

Ho vaig entendre i assumir molt bé. Així és que l’endemà rebíem tots (menys en Josep Català) l’efusió de l’Esperit que per mi va ser fulminant. Instantàniament vaig sentir la meva filiació, vaig comprendre que també els meus fills eren fills seus i que jo, com Sant Josep, el que tenia era la missió d’educar-los i estimar-los i fruir d’ells, i ells de mi, mentre visquéssim. Aleshores, em vaig posar a plorar com una Magdalena i vaig dir-li al Senyor quelcom així : “Pare, com aquest germans als que has demanat un fill, si algun dia me’n demanes un, o la meva estimada esposa, fes Senyor que et segueixi sent fidel i dóna’m en aquell moment l’alegria, sí, l’alegria en la tristor humana, de pensar que han passat a millors mans que les meves i que tot el que passa és pel nostre bé encara que no ho pugui entendre”.

Des d’aquell dia la meva vida va canviar. Tot va ser igual però diferent. Sí, sí. El meu objectiu final va variar. El Senyor va entrar profundament en mi. Vaig descobrir la Bíblia que, com a cristià, havia intentat llegit molts cops sense èxit. Li vaig agafar gust a la pregària, tant la personal com la de grup. En la petita comunitat que anava creixent, em vaig sentir molt responsable de col•laborar intensament animant la pregària, portant els cants que sorgien, donant ensenyaments, organitzant trobades, xerrades i desplaçaments per Espanya per ajudar a grups naixents o constituir-ne de nous o bé animant-ne d’altres. En els desplaçaments érem normalment els Caminero, el pare Manel Ribas, el matrimoni Pérez-Torres que portaven el grup de Madrid, el pare Carter, dominic anglès, que portava un grup de parla anglesa, la Merche i jo. Alguna vegada s’hi afegia algú més.

En un d’aquest desplaçaments, a casa dels Pérez-Torres, a l’oratori, vaig descobrir la pregària de Charles de Foucault que ha estat, i és encara, la meva oració d’entrega diària i que, amb la força rebuda de l’Esperit Sant, m’ha ajudat molt a canviar la meva manera de pensar, de ser i d’actuar.

“Pare, m’abandono a Tu, fes de mi el que et plagui…” M’ha ajudat molt a créixer en l’Amor al Senyor i a afrontar les dificultats de la vida.

Però, em mancava, i ho demanava molt, rebre el do de llengües.

Cada cop que d’Amèrica venia a la pregària algun carismàtic, sacerdot, seglar o pastor pentecostal, jo demanava una imposició de mans per a rebre aquest do, però el Senyor m’ho tenia reservat per a una altra ocasió.

Recordo d’una manera especial quan vàrem anar a donar unes xerrades a Mèrida a un grup que estava començant. Va ser el “retiro de la pobreza”. Ens reuníem en una classe de nens petits amb cadiretes de jardí d’infància, amb la incomoditat que això representa pels adults.

Jo vaig estar allotjat a casa d’una família obrera on vaig dormir amb l’home de la casa sobre un matalàs en un altell de fusta i amb una cortina per porta que donava a la cuina. Per cert, aquell edifici de pisos barats d’obrers era una veritable comunitat de veïns. Tots tenien sempre la porta d’entrada oberta i vivien una veritable comunitat d’intercanvi de petites coses, sal, una ceba, un tros de pa, tenir una estona un nen, etc.

El diumenge vàrem tenir alguns bateigs en l’Esperit i en particular el d’una noieta d’uns 15 o 16 anys que es deia Loli. En imposar-li jo les mans al cap per pregar per a ella, el Senyor em va concedir finalment, en aquell moment, el tant desitjat do de llengües.

Els grups de pregària que havíem visitat anaven creixent i també el de Mèrida anava endavant. Un temps després, ens vàrem tornar a veure, uns i altres, en una trobada de servidors a El Escorial. En aquesta trobada el matrimoni Pérez-Torres van convidar un sacerdot jesuïta molt preparat teològicament que no veia gens clar “eso de la renovación carismática” i que més aviat n’era contrari, però , encuriosit va acceptar la invitació.

En un moment de lloança en llengües, aquest sacerdot va escoltar davant seu, una jova que pregava en Arameu , llengua de la qual entre altres llengües mortes, ell n’era doctor. “Curiosament“ la noia en qüestió no era altra que la nostra Loli, la qual gairebé no sabia parlar bé ni el castellà. Jo coneixia el fet però no sabia que la noia fos justament la Loli amb la que vaig guardar relació per escrit durant uns quants anys. Va ser, fa poc que el pare Manel Ribas, que té documentats tots els moments i fets dels primers temps, m’ho va dir. Glòria al Senyor !!!.

Poc a poc el grup va anar creixent, s’hi va incorporar el matrimoni Herrero (Lupe i David) amb la seva filla, la “peque”, sor Palmira, la Ma. Rosa Vergés, el pare Manel Ribas SJ, el pare Enric Seguí Sj, un altre jove jesuïta del que no recordo el nom, en Giuseppe Avesani que era seminarista jesuïta, el matrimoni Cots i el meu amic i jove rector de la parròquia francesa, el pare Xavier Bèchetoille, el qual ens oferiria més tard reunir-nos a la “Chapelle Francesa” del carrer Anglí quan ja no s’hi cabia a Modolell, i molts altres més.

A Anglí, amb un grup de ja una trentena o quarantena de persones, la pregària i els cants eren molt espontanis, per part de qualsevol membre. També recordo que, acabada la pregària, es feia sempre molta intercessió en els angles de la sala de la capella o en el hall o a l’oratori.

D’aquell any 1974 recordo d’una manera especial la Setmana Santa que vàrem conviure a la torre d’estiueig dels Caminero a Llavaneres. Era la vivència que havia somiat alguna vegada. Descobríem junts la Paraula i ens ho comentàvem de manera totalment informal i joiosa entre nosaltres. Allí van començar a participar al grup els nostres fills i filles.

Pocs anys després, per unes circumstàncies que no venen al cas, la Merche i jo, vàrem deixar d’anar al grup de pregària però el Senyor ja havia fet la seva feina agafant-nos molt fortament. No obstant anàvem algun cop a trobades, sobre tot quan venia algú d’Amèrica. A partir de l’any 1999 vaig tornar a anar, sense la Merche, algun cop al grup Bona Nova (en el qual estic actualment totalment integrat).

Al 1989 es va diagnosticar un tumor cerebral sense solució a la nostra segona filla, Iolanda, casada feia poc més d’un any. Immediatament vaig recordar aquell dia del meu bateig en l’Esperit!.

El 21 de desembre de l’any següent, 1990, el Senyor se’ns enduia la Iolanda després d’un any i mig entre quimioteràpies, radioteràpies, uns mesos més o menys tranquils i una paràlisi progressiva des del 18 de juliol. Aquí vaig experimentar la força del Esperit Sant, tant durant la malaltia com el dia del seu traspàs a la casa del Senyor.

El dia de l’enterrament nosaltres consolàvem els qui venien plorant i el Senyor em va donar les forces per poder proclamar la seva paraula a la missa, (Sv 4, 7-15) “El just, ni que mori aviat, trobarà el repòs, perquè no son la llarga vida o el nombre d’anys el que dona la mesura d’una vellesa honorable: el seny de l’home val tant com els cabells blancs, i una vida neta és igual que una edat madura. Déu s’havia complagut en el just i se l’estimava i, veient que vivia enmig de pecadors, se’l va endur. Va emportar-se’l abans que la malícia no li fes perdre el seny, o l’engany no seduís la seva ànima. Per què l’encís del mal ofusca la bondat, i el remolí de les passions soscava els esperits innocents. En poc temps, el just havia arribat a una maduresa pròpia d’una llarga vida. El Senyor s’havia complagut en la seva ànima, i per això el va treure de pressa d’aquest mon dolent. La gent que ho veien no ho entenia; no sabien adonar-se que Déu dona als seus elegits la gràcia i la misericòrdia i que vindrà a visitar els seus sants”.

El Senyor havia fet la seva feina en nosaltres. Fixeu-vos bé que la Merche, que havia estat capaç de passar dies sense parlar-me si ens havíem discutit o l’havia disgustat per alguna cosa, va oferir al gendre, de venir a dinar a casa sempre que volgués -i així ho va fer un temps fins que va desaparèixer per sempre més. La Merche havia rebut el do del perdó. Glòria al Senyor!.

Llavors ens vàrem incorporar, la Merche i jo, al petit grup de treball sobre l’evangeli que es feia els dimecres al carrer Princesa amb el pare Eugeni Portusach. Ens va anar molt bé; penso que ens va ser molt profitós.

Al 24 de Setembre 2001, el dia del seu sant, la Merche va caure sense haver-se entrebancat ni res. Fou el primer símptoma del tumor cerebral que la vigília de Tot Sants se li va diagnosticar. Tant durant la seva malaltia com la de Iolanda i el seu traspàs, vàrem viure amb una pau i serenor que sols pot donar Déu. El 19 de febrer 2002 se’n va anar a la casa dels sants a trobar-se amb la seva filla i tots els seus. Glòria a Ell !

Després, essent vidu, em vaig reincorporar regularment al grup Bona Nova, al grupet de Princesa i vaig participar a cursets d’evangelització, a Toulon. Allí vaig poder tornar a fer el porta-a-porta com ja havia fet a Paris i que m’havia omplert tant. Aleshores em vaig imaginar que el meu camí aniria per aquí. El Senyor, però, té els seus camins que no ens podem algunes vegades ni imaginar. Així és que al grup de la Bona Nova i també a Princesa, hi venia l’Alícia Ortíz, qui havia enviudat un any abans que jo. L’Alícia i jo coincidíem doncs els dilluns al grup de pregària, els dimecres a Princesa i molts caps de setmana a trobades fora de Barcelona. El 2006 veient que “cupido” es passejava al voltant nostre decidírem casar-nos. I us podria explicar com he vist la mà de Déu en aquesta nostra unió. És claríssim. Glòria al Senyor!!!.

Al•leluia !